Exitosa vetlada

Prop de cent persones van assistir divendres dia 19 de febrer a l'acte de lectura de poemes TIRANT -Poesia social-

Rapsodes seriosos i pùblic atent.

Pel posat del personal, sembla molt interessant el que escolten.

Els rapsodes Rafa Requena i Pep Ferrer.

 Ací teniu una abundant mostra gràfica.

Diversos treballs de l'autor

Una altra prespectiva

Mireu quin goig fa tanta gent escoltant poesia.

Llibres, poesia, persones, música; mel!

   

   Moments de lliurament d'uns

   detalls que vam sortejar.

                                                                  

                                                                     

Article nou

 Vivència de l'estar bé, represa del benestar per Pep Ferrer
Tinc el privilegi de comptar amb una nòmina d'amics, de persones estimades, amb les quals he hagut de compartir anhels, vivències i convenciments pels quals amics faria el que calguera. Persones d'admirable trajectòria als quals, de vegades, tracte d'imitar, atès que són com un mirall, com un model per fer via en la vida.
Un d'ells, el qual per condició del seu càrrec i fent ús d'una tribuna pública, dibuixava la societat del benestar –quan la teníem!- com un estadi social on un ensopiment general cobreix la població que, atesa i servida en tot allò bàsic i necessari, encara assoleix cotes de gaudi i vivències que, ultrapassen les necessitats elementals i obté beneficis i nivells mai imaginats per les generacions que ens precediren. Endinsant-s'hi d'aquesta manera en aquell marc que el “profeta” Ovidi Montllor dibuixava, amb tota la sorneguera satírica, de la qual anava sobrat, com: “ Tot és normal i maco, i el poble resta en pau”.
Davant d'una suposada societat on ho teníem tot resolt, –és un dir!– cal doncs que donem les gràcies als nostres dirigents que tant fan per nosaltres i no els hi donem la llanda. «Vivim bé, som feliços perquè tenim de tot!» El meu amic alçava la veu, i proposava a l'auditori la vivència interna i plena d'aquell que se sent bé, que està bé i pretén ser més que no pas tenir. Abans que no posseir, estar-ne ple al seu endins i viure de les satisfaccions personals, de les petites –o grans– passeres d'acreixement personal, més que no per l'amuntegament de béns materials dels quals ens fem col·leccionistes compulsius.

 Proposava, l'amic ideòleg, i encara segueix fent-ho, la construcció d'una societat on, més que mirar de tindre-ho tot resolt en aquesta vida, (com als països del nord enllà “on diuen que la gent és culta, neta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. S. Espriu),  creàrem unes condicions per a la realització completa de les persones. Alliberades d'ànsies, deler de possessió i mires pobrissones i curtes. Una societat real que abraçant les misèries i limitacions humanes fixaria els objectius en els valors adés esmentats. Ell l'anomenava “la societat de l’“estar bé”, i, li donava caràcter d'alternativa davant la societat del “benestar” . Una passera més, una mirada posada en el que realment pot fer la felicitat de l'ésser humà i una, coincident, afirmació que  “tot està per fer, i tot és possible” (M. Martí i Pol) .
Després del trasbalsament econòmic i social dels darrers anys, els gurús dels misteris i enigmes de l'actual societat, afirmen i reafirmen que mai més, res tornarà a ser el que era i per tant acomiadem-nos de la societat del benestar i de les seues bondats.
Aquesta afirmació, que ara i ací qüestionem rotundament, està esdevenint una mena de lletania que per totes les bandes ens fan aplegar aquells que fan servir tècniques de submissió i ensopiment, convençuts que la constància en la proclamació de la fatalitat, farà d'aquesta una norma que haurem d'acceptar.
Fins i tot aquells que se suposa que lluiten per reprendre unes condicions dignes per les classes populars i treballadores i fixar objectius clars, ferms i innegociables, fins aquestos sectors diem, ja proclamen la negror d'un futur devaluat on el ciutadà haurà de resoldre's totes les necessitats; fins i tot aquelles que són competència intrínseca, històrica i inqüestionable de l'estat.
Afegirem que, la història demostra que no hi ha cap cicle que no siga reversible, i, així podem  afirmar que el decurs dels esdeveniments no són lineals, que el futur no està escrit, l'hem d'anar fent a diari. La possibilitat d’establir o recuperar condicions socials i polítiques que ens han precedit és tan real que haurem de romandre vigilants i dempeus perquè no tornen hores negres i de trista memòria que no volem ni recordar.
Massa mesures polítiques, socials i econòmiques s’estan aplicant que configuren una democràcia esquifida i anorèxica que cada volta té menys de democràcia i més de totalitarisme, compte! I si, com afirmàvem abans, el que teníem no fa tants anys i que tan bones condicions socials i d’altres tipus era possible, en el futur també ho haurà de ser.
Ara l’objectiu passa per reprendre l’estatus perdut. Qui sap si amb el plus de l’“estar bé” que, segons el meu amic, seria una passera més enllà del “benestar”. Però amb el ferm convenciment que ens haurem de tornar a guanyar allò que pensàvem aconseguit per sempre i, fins i tot, reivindicar el rescabalament  dels anys de desfeta i usurpació.

Lectures en LA VEU= 665         (18:46 23/02/16)

INVITACIÓ

Sí amics, esteu convidats: totes i tots. Ja veureu quina vetlada passem d'allò més encantadora; sorpreses incloses. Us espere!

NOVETATS

Seguidors i seguidores del blog.

CASTELL PALAU D'ALAQUÀS (S XVI)

Com ja vaig manifestar al seu moment, he deixat de publicar en El Punt però ara ho faig en un altre mitjà: «LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ» (en endavant «LA VEU»).

Aquest diari «on line», té una gran difusió a les nostres terres. Els seus responsables m’han fet un lloc a les seues planes –moltes gràcies amics de «LA VEU»- per tal de seguir informant i manifestant el meu parer respecte del qual esdevé al nostre País, estat, continent o més enllà.

Ja us aniré informant i facilitant l’enllaç o les dades per tal de facilitar-vos-en l’accés als meus articles. Si no us voleu marejar massa, cada article, com feia abans amb els de El Punt Avui+, els posaré en la PÀGINA D’INICI del blog.

He de dir-vos que el conjunt del diari és molt atractiu amb informació actualitzada de tot el que esdevé al nostre País. També que la meua secció es diu «LA POLSEGUERA».

Afegir que  no he tingut cap intenció, però en el primer treball que he publicat, ja se n’ha muntat una bona de polseguera.

Espere comptar amb el vostre incondicional seguiment i per la meua banda, fer cada dia –per a vosaltres i per als lectors de «LA VEU»- un millor servei informatiu i sobre tot d'opinió.

Dimecres, 3.2.2016 00h00    

Genuflexos davant l’Islam                                   Pep Ferrer 

                              

 5 comentaris 

Com que ja s’ha alçat la veda pel que fa a l’Iran –una de les primeres potències de l’Orient Mitjà–  ja poden fluir les relacions amb els països que ho tenien barrat. Han optat per renunciar a ser una potència atòmica, ja són amics nostres (ell ho són de Síria a qui donen suport al govern d’Al Assad) i anem per feina que el negoci és el negoc

 No compta, en absolut, la manca de respecte als Drets Humans que diàriament s’hi vulneren en aquell país, ni tampoc les execucions –fa pocs dies la mort d’un clergue xiïta- de persones com una praxi contemplada en els seus codis de justícia. 
 El clergue i president del seu país Hasán Rohaní, aquestos dies, s’ha fet una volta per Europa per practicar el «shopping». 
Per començar ha mamprès per Itàlia on al «centre comercial» en què ha fet les compres, s’hauran quedat d’allò més satisfets atès que, quasi 5.000 milions d’euros han fet (o faran) de caixa. Però com la importància del visitant, diplomàticament parlant, era de la més alta importància i els seus costums i tradicions religioses tan particulars, algun dels amfitrions han volgut ser «més papistes que el Papa» i han pres unes mesures que han posat en ridícul govern i governats. 
Per tal d’estalviar-li al president Rohaní que se li enrogiren les galtes davant algunes obres d’art, algú féu tapar escultures de cossos nus, entre elles una que data del segle II a.C.; la Venus Capitolina. Aquesta s’hi troba en el Capitoli, on té la seu l’Ajuntament de Roma i que és el lloc on es van fer les negociacions entre ambdós països. 
Per un costat els visitants diuen que no havien demanat que es taparen les vergonyes de cap escultura i que tot el rebombori ha estat un muntatge de la premsa. Per l’altre cantó, la diplomàcia italiana no troba el responsable del desficaci ni com justificar tan gran disbarat
El cas és que si cal claudicar amb costums i drets nostres, com el que adés hem assenyalat, i a més el sopar de gala, propi d’aquestes negociacions al més alt nivell, ha de ser a l’estil halal i sense alcohol, doncs el que diga el senyor, com ell mane; només faltaria!

Però ells, els musulmans, hagen de comprar o vendre, mai no claudicaran dels seus costums, o conviccions, i faran el que siga perquè el seu interlocutor s’adapte a ell i mai a l’inrevés.

 França ha tingut més sort, ha fet més fira –caixa– i a més no s’ha deixat manipular per les conveniències dels visitants en tot allò que volien. Anem a pams.

 Per un cantó, l’alt representant i els seus comissionats han fet la compra de 118 avions Airbus; això són 25.000 milions d’euros! Per un altre costat, davant la pressió –també per al sopar d’alt nivell– en el sentit que no es posara vi a la taula del sopar, els francesos van dir «Et voilà, no hi ha vi, no hi ha sopar!».

 No van passar per la humiliació de fer tot el que els visitants compradors els demanaven, van fer una demostració que el seu xovinisme, o grandeur, no és cap broma i igualment van fer l’operació comercial que esperaven, si més no.

La petroliera Total va signar un acord per extraure dels pous de l’Iran, diàriament, 200.000 barrils de cru.

Ara, els lobbies de la indústria armamentística estan a l’aguait amb la intenció de fer operacions de gran envergadura amb aquest gran país de l’Orient Mitjà.

 Síria també espera més suport de l’Iran però aquest, s’ho  haurà de pensar molt bé, ja que accions d’aquest tipus poden xocar frontalment amb els seus socis occidentals que veurien amb mals ulls que el règim de Hasan Rohaní atie més el foc de la guerra civil a Síria que ja està quatre anys i té 270.000 morts i 4 milions de refugiats.

 775 lectures    5 comentaris 

Comentaris

6 Rafel Patraix

5 de febrer 21.56h

Amics, en aquest món hi ha dues opcions, entre d'altres:

1. L'opció que deixa quasi totes les portes obertes i que només tanca la porta a la persona (per tant, la persona és intocable). Aquesta opció és tolerant, com més, millor, amb totes les opcions, que si amor per les dones, que si amor pels hòmens, que si amor i sexe pels joves (joves; no pas nadons ni criatures) que si creure en el reptilians, que si creure en Al·là, que si creure en l'amor universal, que si creure en la resurr... Continuar llegint

Valora aquest comentari:    0    0

Respondre comentari Comentari inadequat   

5 PEP FERRER

5 de febrer 16.20h

Senyor Miquel,
Ben lluny de les meues pretensions, tota la càrrega fòbica que atribueix vostè a la meua opinió.
Efectivament, com vosté molt bé assenyala, el clergue executat no ho fou a l’Iran sinó a l’Aràbia Saudita. Vaig cometre una errada de lloc; disculpe’m vosté i la resta de lectors.
Pel que diu que el mateix “president d’Iran nega haver demanat tapar les escultures”, si llig detingudament el meu article, això queda palés en un dels paràgrafs.
Tinc molt clar que ... Continuar llegint

Valora aquest comentari:    0    0

Respondre comentari Comentari inadequat   

4 PEP FERRER

5 de febrer 16.17h

#2 Respectat senyor Basset,
Lamente profundament haver trabucat alguna informació (com el lloc de la mort del xeic Nimr) i, pot ser, no haver expressat amb la suficient claredat la intenció del meu propòsit.
Estic un poc sorprès pel seu qualificatiu d'antisemitisme pel que fa al meu article.
Com que vosté manifesta haver estudiat “a fons” el tema i més endavant assenyala que el nou “antisemitisme és la islamofóbia”, encara que no em sent gens ni mica identificat en aquest corr...Continuar llegint

Valora aquest comentari:    0    0

Respondre comentari Comentari inadequat   

3 Llargerut

3 de febrer 11.11h

L´Iràn eixe democràtic pais on penjen als homesexuals de les grues...?
Al final acabarem com Kosovo,gràcies a l´OTAN i als pijoprogres,temps al temps.

Valora aquest comentari:    12    8

Respondre comentari Comentari inadequat   

2 Baptista Basset Alboraia

3 de febrer 09.44h

Bon dia senyor Pep Ferrer.

Lamente advertir que ens trobem davant d'un text ple de gom a gom de l'argumentació clàssica antisemita. Segurament sense que vostè ho pretenguera. Estic absolutament segur que no es considera un antisemita. Els que hem estudiat a fons l'antisemitisme, especialment el modern, sabem que la seua clau és la deshumanització i la satanització. No importava que hi hagueren jueus pobres i rics, de dretes i d'esquerres, masclistes i feministes, religiosos i ateus. Cali... Continuar llegint

Valora aquest comentari:    10    13

Respondre comentari Comentari inadequat   

1 Miquel València

3 de febrer 08.46h

Un article farcit de tòpics islamòfobs. En els temps que corren però, no és estrany veure com aquest virus afecta també gran part de la "progresia" occidental, que ja ha acceptat el marc conceptual supremacista occidental: La línia entre "ELLS" (els musulmans, un ens monolític, tot i que són més de 1.000 milions de persones repartides arreu del món amb cultures molt diferents) i "NOSALTRES" (els civilitzats, els tolerants, els guardians de l'essència de la democràcia, la igualtat). ... Continuar llegint

Valora aquest comentari:    10    13

Respondre comentari Comentari inadequat   

Nou article

   Des de la QUARTA TORRE      SOCIETAT

Vista del Castell Palau d'Alaquàs (S XVI)  Foto: Pep Ferrer

sant antoni del Porquet,

els animalets i les animalades.

La segona setmana de gener, un canal valencià de televisió informava de la celebració de la festa a Sant Antoni a un poble de l’Horta Nord. En apropar-se l’entrevistador a les persones que feien cua amb els seus animals, per tal que foren beneits, parlà una xiqueta de deu o dotze anys que manifestà, en ser interrogada pel locutor, «que els animalets també tenen dret a ser cristians» i posteriorment una altra xiqueta de menys edat va afirmar que «llevaba su mascota para que la bautizaran».

Bo, si no fóra perquè el que hem referit abans ha eixit de la boca d’unes criatures, quasi podríem estar parlant d’heretgies manifestes.

Les criatures ja sabem que no sempre saben mesurar la magnitud de les seues respostes i, per tant, no ens les podem agafar al peu de la lletra. Però no és menys cert, que els xiquets son reflex del què passa al seu entorn; el que mostren i diuen respon, en certa mesura, a les influències rebudes de la família, amics, escola i altres.

I és en aquests àmbits on ha crescut un excés –permeteu-me el qualificatiu– d’estimació i sobreprotecció cap als ani-mals que alguns observem estupefactes.

Hi ha persones que prefereixen assignar-los el títol d'humà, fins i tot a algunes espècies animals. Es tracta d'una mala percepció del que és humà i del que no ho és. L'ésser humà és aquell que ha aconseguit consciència de si mateix i a més, des de la revelació, ha assolit la dignitat «de fill de Déu». No cal reconèixer-los drets humans a espècies que… no són humanes.

També estan els qui ofereixen cap a les seues mascotes unes cures molt superiors als quals tenen amb si mateixos o amb les seues persones més properes. Aquestes actituds de tractaments exagerats cap als animals, –a vegades– són el reflex de la pròpia solitud del propietari.

«Els animals tenen capacitat de sentir, però segueixen sent animals i hi ha gent que els tracta com si foren xiquets i els adjudiquen unes qualitats que realment no els toquen. I açò atabala fins als mateixos animals perquè no els deixa ser animals», explica Mònica Ferrer de la Fundació d'Ajuda als Animals Abandonats.

A més del tracte que cadascú dona a la mascota que té a casa, hi ha agrupacions que lluiten per tal que els animalons siguen tractats amb consideració –cosa que ens assembla molt bé– i que siguen alliberats d’algunes tasques. Tasques que al parer dels defensors de la causa animal els produeix humiliació, els estressa i no sé quantes penes més. Qualsevol ésser viu quan exerceix un treball, o una ocupació, sent fatiga i per tant el cos se’n ressenteix. Haurà de reposar forces, descansar i continuar amb el seu treball. 

                  Benedicció dels animals, en la festivitat de Sant Antoni a Alaquàs. Foto: Presen Sena

Voler eximir els animals d’aquestes conseqüències –si participen en una cavalcada de Reis per exemple– ens assem-bla un excés de consideració que potser no tenim amb algunes de les persones que ixen a la mateixa cavalcada de Reis. Persones que, pot ser, no creuen en el ritual que s’hi celebra i que ho fan passant fred –i tal volta– per huit o deu euros.

No ens lleva la son, però a la marxa que anem pot ser que quant vullguen traure la imatge de la Mare de Déu de l’Olivar en processó portada per un carretó, que arrosseguen una parella de bous,  prohibit.

La qüestió s’ha de mirar amb serenitat i considerant les diverses situacions que cada persona viu davant d’aquest fet. En tot cas, l’assumpte és, quin és el grau de valoració fem de la bèstia, de l’animal; vaja d’allò que no és persona. I com l’actual societat està assolint el fet de la convivència entre els animals i les persones.

Pot ser per posar un poc de llum al debat, i des de la plataforma en què estem, vinga d’allò més bé aguaitar al principi dels principis; mirem de recordar el Gènesi. «Déu digué: Que la terra produïsca sers vius de tota classe: bestioles i tota classe d’animals domèstics i feréstecs.[...] Déu digué: fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen[...] sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles...(Gen. 1, 24-29 »

Cadascú haurà de traure les seues conclusions i, qui sap, si fer-se mirar algun comportament que frega la histèria. Posem les coses al seu lloc i no les capgirem. Donem-los un bon tracte als animals però no el mateix que a l’ésser humà. Única criatura a la qual podem anomenar filla de Déu.

PEP FERRER 

pepferrerlletres.blogspot.com

(Article publicat al número 617 de La Fulla de l'Olivar)

.

Adéu a El Punt Avui+

A les darreries del proppassat mes de desembre, el grup de

col·laboradors de El Punt Avui+ que escrivíem articles

d’opinió, a l’edició País Valencià, vam rebre la decebedora

notícia que teniu baix d’aquesta entradeta.

Per a mi ha suposat un mal acabament de l’any puix l’any

2008 en van convidar a participar del projecte de El Punt al País

Valencià i de seguida m’hi vaig apuntar.

Aleshores s’hi publicava en paper premsa, però aviat passà a la xarxa

i, com tots sabeu, posteriorment El Punt va absorbir l’Avui.

Des de la QUARTA TORRE, han estat set anys d’abocar el que

 de vegades penses que altres també sentiran, de crítiques, propostes 

i opinions fetes des del convenciment i la coherència.

El vici de la ploma, m’empeny a buscar alternatives.

En tindreu notícies!  

                   

                              

QUARTA TORRE     Pep Ferrer

 No és cap innocentada, ans al contrari

Ezequiel Castellano Moreno

La maleïda crisi ens obliga a prendre una determinació que Hermes Comunicacions ha procurat evadir sempre, però ara resulta impossible d'aturar.

Açò no és cap innocentada, encara que ho puga semblar. Em dol comunicar-te que el director general ens ha anunciat que es desmantella  gran part de l'estructura informativa del País Valencià, d'igual manera que es fa a altres territoris dels PPCC.

Així doncs, al nostre País tan sols es queda com a delegada la periodista Tere Rodríguez, responsable de la informació. La resta, es desmunta a partir del primer dia de gener.

El nou disseny de pàgina i la política informativa que a partir d'aquesta data, enceta EL PUNT AVUI, no preveu espais com els que fins ara hem ocupat.

Moltíssimes gràcies pel teu suport, la teua estima i la teua impagable col·laboració durant tot aquest temps. Ha estat un plaer compartir amb tu aquesta malaltia opinativa que en el cas del Punt-Avui País Valencià farà 20 anys l'abril pròxim.

Ja veus com malgrat el que diu Mariano, les coses no van gens bé al sector i bona mostra d'això és el tancament de la RTVV, l'apagada informativa de la TV3 i Catalunya Ràdio, el desmantellament de la

Delegació d'El País, la minvada considerable en redactors d'EL Mundo i els baixos índex de lectura que encara arrosseguem, a més de la manca de suport social que sempre hem patit en favor d'altres iniciatives.

Reste a la teua disposició d'ara endavant al correu electrònic.

Salut, força i endavant!!

Zequi Castellano                      29/12/2015