Ací comença AMB PERMÍS

dilluns, 20 de juliol del 2015

Homenatge i Festa de la Poesia

El dia 4 de setembre vam celebrar a Alaquàs la VIª "Festa Estellés" que va estar molt concorreguda i per raons de l'oratge no és va fer al carrer sino al Saló de l'Ateneu. 
Vaig llegir un poema d'Estellés, del seu llibre Primera soledad, i després la meua estimada i jo vam llegir el monumental poema de Joan Fuster "Criatura dolcissima". Tret del seu llibre Escrit per al silenci.  Aci abaix els teniu els dos.




https://compromis.net/espai/uploads/groups/108/messages/2015/cartell_festa_estelles.png



LA COSTUMBRE

Yo subí siempre aprisa los últimos peldaños
para ver a mi hija, para entrar en mi casa
y besar a mi hija: yo no he tenido tiempo
de acostumbrarme a eso, a ser padre: yo siempre
llegué corriendo a verla: se me ha muerto cuando
empezaba a tener su riente costumbre.
Y me recuerdo así, subiendo los peldaños
de dos en dos, abriendo la puerta de repente,
yéndome hacia el moisés sin besar a Isabel,
quitarme la bufanda, decir qué frío que hace.
Yo no he tenido tiempo de sentirme importante
con mi casa, Señor, con mi hija, Señor,
con mi paternidad. Yo sólo he conocido
la prisa, el frenesí, esta terrible cosa
que de pronto ha acabado de golpe y sin remedio,
Señor, sin vuelta de hoja, de un hachazo brutal.

Vicent Andrés Estellés
De «Primera soledad» 1956




                CRIATURA DOLCÍSSIMA                     

1
Criatura dolcíssima - que fores                             
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores                  
grat de llavis pertot i branca exempta!
Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...


2
Eres així com et recobre i jure?
Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,
t'adjudica diversa retirança.
Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue.
I així, i així, i així! Oh l'inventari
de lloances que en faig, oh ardents successos!
RECITANT
Concorren a invocar-te, i t'enuncien,
unes últimes forces de tristesa.
En elles he escollit bandera i ala.


3
Era tardor, un temps sense solatge,                    
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!


4
Érem hostes del bes i la insistència,
uns territoris radiants, els únics,
i argument negador de la nostàlgia.
A força d'alegria, vam obrir-nos
més càlids privilegis: la mateixa
veu per als dos, sang dura, al.legories.
Establírem el món sota la nostra
perfecció. Duràvem, prosseguírem.
Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.


5
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.                                   
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.


6
Tenies 19 anys, i a punt la joia,                       
SOPANT
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.
Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.
I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava.


7
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?


8
Mira com regracie a Déu aquella
ocasió de càntic i memòria,
hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.
La nit tan gran, la falda on es reclinen
les meues voluntats de tu, n'accepta
una altra més, la d'ara, adolorida.
Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.
I és com si es descobrís senzilla, dreta,
enmig de tanta passió que em passa.


9
Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.
Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.
I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
ESCOLTANT

(Fotos: Compromís Alaquàs)
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.


10
Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.
Record et sent, amor, en cada tebi              
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.                                       
Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc encara


De Escrit per al silenci  Joan Fuster


^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^
^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^


 Hi ha qui sense cap paruala és capaç de fer un poema d'allò més tendre i deliciòs. Heus-ne ací una mostra.
En aquest cas ha estat el genial i universal-ment conegut dibuixant francés Jean-Jacques Sempé (De De Bon Matín 1983)

1 comentari: