Article nou

 Vivència de l'estar bé, represa del benestar per Pep Ferrer
Tinc el privilegi de comptar amb una nòmina d'amics, de persones estimades, amb les quals he hagut de compartir anhels, vivències i convenciments pels quals amics faria el que calguera. Persones d'admirable trajectòria als quals, de vegades, tracte d'imitar, atès que són com un mirall, com un model per fer via en la vida.
Un d'ells, el qual per condició del seu càrrec i fent ús d'una tribuna pública, dibuixava la societat del benestar –quan la teníem!- com un estadi social on un ensopiment general cobreix la població que, atesa i servida en tot allò bàsic i necessari, encara assoleix cotes de gaudi i vivències que, ultrapassen les necessitats elementals i obté beneficis i nivells mai imaginats per les generacions que ens precediren. Endinsant-s'hi d'aquesta manera en aquell marc que el “profeta” Ovidi Montllor dibuixava, amb tota la sorneguera satírica, de la qual anava sobrat, com: “ Tot és normal i maco, i el poble resta en pau”.
Davant d'una suposada societat on ho teníem tot resolt, –és un dir!– cal doncs que donem les gràcies als nostres dirigents que tant fan per nosaltres i no els hi donem la llanda. «Vivim bé, som feliços perquè tenim de tot!» El meu amic alçava la veu, i proposava a l'auditori la vivència interna i plena d'aquell que se sent bé, que està bé i pretén ser més que no pas tenir. Abans que no posseir, estar-ne ple al seu endins i viure de les satisfaccions personals, de les petites –o grans– passeres d'acreixement personal, més que no per l'amuntegament de béns materials dels quals ens fem col·leccionistes compulsius.

 Proposava, l'amic ideòleg, i encara segueix fent-ho, la construcció d'una societat on, més que mirar de tindre-ho tot resolt en aquesta vida, (com als països del nord enllà “on diuen que la gent és culta, neta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. S. Espriu),  creàrem unes condicions per a la realització completa de les persones. Alliberades d'ànsies, deler de possessió i mires pobrissones i curtes. Una societat real que abraçant les misèries i limitacions humanes fixaria els objectius en els valors adés esmentats. Ell l'anomenava “la societat de l’“estar bé”, i, li donava caràcter d'alternativa davant la societat del “benestar” . Una passera més, una mirada posada en el que realment pot fer la felicitat de l'ésser humà i una, coincident, afirmació que  “tot està per fer, i tot és possible” (M. Martí i Pol) .
Després del trasbalsament econòmic i social dels darrers anys, els gurús dels misteris i enigmes de l'actual societat, afirmen i reafirmen que mai més, res tornarà a ser el que era i per tant acomiadem-nos de la societat del benestar i de les seues bondats.
Aquesta afirmació, que ara i ací qüestionem rotundament, està esdevenint una mena de lletania que per totes les bandes ens fan aplegar aquells que fan servir tècniques de submissió i ensopiment, convençuts que la constància en la proclamació de la fatalitat, farà d'aquesta una norma que haurem d'acceptar.
Fins i tot aquells que se suposa que lluiten per reprendre unes condicions dignes per les classes populars i treballadores i fixar objectius clars, ferms i innegociables, fins aquestos sectors diem, ja proclamen la negror d'un futur devaluat on el ciutadà haurà de resoldre's totes les necessitats; fins i tot aquelles que són competència intrínseca, històrica i inqüestionable de l'estat.
Afegirem que, la història demostra que no hi ha cap cicle que no siga reversible, i, així podem  afirmar que el decurs dels esdeveniments no són lineals, que el futur no està escrit, l'hem d'anar fent a diari. La possibilitat d’establir o recuperar condicions socials i polítiques que ens han precedit és tan real que haurem de romandre vigilants i dempeus perquè no tornen hores negres i de trista memòria que no volem ni recordar.
Massa mesures polítiques, socials i econòmiques s’estan aplicant que configuren una democràcia esquifida i anorèxica que cada volta té menys de democràcia i més de totalitarisme, compte! I si, com afirmàvem abans, el que teníem no fa tants anys i que tan bones condicions socials i d’altres tipus era possible, en el futur també ho haurà de ser.
Ara l’objectiu passa per reprendre l’estatus perdut. Qui sap si amb el plus de l’“estar bé” que, segons el meu amic, seria una passera més enllà del “benestar”. Però amb el ferm convenciment que ens haurem de tornar a guanyar allò que pensàvem aconseguit per sempre i, fins i tot, reivindicar el rescabalament  dels anys de desfeta i usurpació.

Lectures en LA VEU= 665         (18:46 23/02/16)