El dia 4 de setembre vam celebrar a Alaquàs la VIª "Festa Estellés" que va estar molt concorreguda i per raons de l'oratge no és va fer al carrer sino al Saló de l'Ateneu.
Vaig llegir un poema d'Estellés, del seu llibre Primera soledad, i després la meua estimada i jo vam llegir el monumental poema de Joan Fuster "Criatura dolcissima". Tret del seu llibre Escrit per al silenci. Aci abaix els teniu els dos.
LA COSTUMBRE
Yo
subí siempre aprisa los últimos peldaños
para
ver a mi hija, para entrar en mi casa
y
besar a mi hija: yo no he tenido tiempo
de
acostumbrarme a eso, a ser padre: yo siempre
llegué
corriendo a verla: se me ha muerto cuando
empezaba
a tener su riente costumbre.
Y
me recuerdo así, subiendo los peldaños
de
dos en dos, abriendo la puerta de repente,
yéndome
hacia el moisés sin besar a Isabel,
quitarme
la bufanda, decir qué frío que hace.
Yo
no he tenido tiempo de sentirme importante
con
mi casa, Señor, con mi hija, Señor,
con
mi paternidad. Yo sólo he conocido
la
prisa, el frenesí, esta terrible cosa
que
de pronto ha acabado de golpe y sin remedio,
Señor,
sin vuelta de hoja, de un hachazo brutal.
Vicent Andrés Estellés
De «Primera soledad» 1956
CRIATURA DOLCÍSSIMA
1
Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca
exempta!
Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores
...
2
Eres així com et recobre i jure?
Ja no ho sé. Cada instant,
buscant-se objecte,
t'adjudica diversa retirança.
Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi
obligue.
I així, i així, i així! Oh
l'inventari
de lloances que en faig, oh ardents
successos!
 |
| RECITANT |
Concorren a invocar-te, i
t'enuncien,
unes últimes forces de tristesa.
En elles he escollit bandera i ala.
3
Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em
retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de
messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!
4
Érem hostes del bes i la
insistència,
uns territoris radiants, els únics,
i argument negador de la nostàlgia.
A força d'alegria, vam obrir-nos
més càlids privilegis: la mateixa
veu per als dos, sang dura,
al.legories.
Establírem el món sota la nostra
perfecció. Duràvem, prosseguírem.
Fidel, el món du encara aquell bé
gràcil.
5
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i
els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el
somni,
i et cantava, i passaves, i abril
queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses
marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.
6
Tenies 19 anys, i a punt la joia,
 |
| SOPANT |
i esperança de mi en les teues
galtes.
Jo t'intentava noms o altres
carícies.
Vàrem recórrer, junts, tots els
designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.
I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur
glòria
la forma del retorn els adoptava.
7
Vindrà l'hora de veure dins els
versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos
muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell
pànic?
8
Mira com regracie a Déu aquella
ocasió de càntic i memòria,
hui que ton rostre ocupa el fons
dels llibres.
La nit tan gran, la falda on es
reclinen
les meues voluntats de tu, n'accepta
una altra més, la d'ara, adolorida.
Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.
I és com si es descobrís senzilla,
dreta,
enmig de tanta passió que em passa.
9
Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et
guarde,
i l'alt agraïment en què madure.
Art de fervor és mon treball
d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb
somnis
la casa transcendent on em deixares.
I et guarde plenitud. Vindria a
dir-t'ho
 |
ESCOLTANT
(Fotos: Compromís Alaquàs) |
aquest goig sense gest, si
preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin
tigre.
10
Record et dius, amor, record o
vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius
silencia.
Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat
excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.
Record o espina lenta, amor, et
pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc encara
De Escrit per al silenci Joan
Fuster
^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^
^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^
Hi ha qui sense cap paruala és capaç de fer un poema d'allò més tendre i deliciòs. Heus-ne ací una mostra.
En aquest cas ha estat el genial i universal-ment conegut dibuixant francés Jean-Jacques Sempé (De De Bon Matín 1983)
