Nou article

   Des de la QUARTA TORRE      SOCIETAT

Vista del Castell Palau d'Alaquàs (S XVI)  Foto: Pep Ferrer

sant antoni del Porquet,

els animalets i les animalades.

La segona setmana de gener, un canal valencià de televisió informava de la celebració de la festa a Sant Antoni a un poble de l’Horta Nord. En apropar-se l’entrevistador a les persones que feien cua amb els seus animals, per tal que foren beneits, parlà una xiqueta de deu o dotze anys que manifestà, en ser interrogada pel locutor, «que els animalets també tenen dret a ser cristians» i posteriorment una altra xiqueta de menys edat va afirmar que «llevaba su mascota para que la bautizaran».

Bo, si no fóra perquè el que hem referit abans ha eixit de la boca d’unes criatures, quasi podríem estar parlant d’heretgies manifestes.

Les criatures ja sabem que no sempre saben mesurar la magnitud de les seues respostes i, per tant, no ens les podem agafar al peu de la lletra. Però no és menys cert, que els xiquets son reflex del què passa al seu entorn; el que mostren i diuen respon, en certa mesura, a les influències rebudes de la família, amics, escola i altres.

I és en aquests àmbits on ha crescut un excés –permeteu-me el qualificatiu– d’estimació i sobreprotecció cap als ani-mals que alguns observem estupefactes.

Hi ha persones que prefereixen assignar-los el títol d'humà, fins i tot a algunes espècies animals. Es tracta d'una mala percepció del que és humà i del que no ho és. L'ésser humà és aquell que ha aconseguit consciència de si mateix i a més, des de la revelació, ha assolit la dignitat «de fill de Déu». No cal reconèixer-los drets humans a espècies que… no són humanes.

També estan els qui ofereixen cap a les seues mascotes unes cures molt superiors als quals tenen amb si mateixos o amb les seues persones més properes. Aquestes actituds de tractaments exagerats cap als animals, –a vegades– són el reflex de la pròpia solitud del propietari.

«Els animals tenen capacitat de sentir, però segueixen sent animals i hi ha gent que els tracta com si foren xiquets i els adjudiquen unes qualitats que realment no els toquen. I açò atabala fins als mateixos animals perquè no els deixa ser animals», explica Mònica Ferrer de la Fundació d'Ajuda als Animals Abandonats.

A més del tracte que cadascú dona a la mascota que té a casa, hi ha agrupacions que lluiten per tal que els animalons siguen tractats amb consideració –cosa que ens assembla molt bé– i que siguen alliberats d’algunes tasques. Tasques que al parer dels defensors de la causa animal els produeix humiliació, els estressa i no sé quantes penes més. Qualsevol ésser viu quan exerceix un treball, o una ocupació, sent fatiga i per tant el cos se’n ressenteix. Haurà de reposar forces, descansar i continuar amb el seu treball. 

                  Benedicció dels animals, en la festivitat de Sant Antoni a Alaquàs. Foto: Presen Sena

Voler eximir els animals d’aquestes conseqüències –si participen en una cavalcada de Reis per exemple– ens assem-bla un excés de consideració que potser no tenim amb algunes de les persones que ixen a la mateixa cavalcada de Reis. Persones que, pot ser, no creuen en el ritual que s’hi celebra i que ho fan passant fred –i tal volta– per huit o deu euros.

No ens lleva la son, però a la marxa que anem pot ser que quant vullguen traure la imatge de la Mare de Déu de l’Olivar en processó portada per un carretó, que arrosseguen una parella de bous,  prohibit.

La qüestió s’ha de mirar amb serenitat i considerant les diverses situacions que cada persona viu davant d’aquest fet. En tot cas, l’assumpte és, quin és el grau de valoració fem de la bèstia, de l’animal; vaja d’allò que no és persona. I com l’actual societat està assolint el fet de la convivència entre els animals i les persones.

Pot ser per posar un poc de llum al debat, i des de la plataforma en què estem, vinga d’allò més bé aguaitar al principi dels principis; mirem de recordar el Gènesi. «Déu digué: Que la terra produïsca sers vius de tota classe: bestioles i tota classe d’animals domèstics i feréstecs.[...] Déu digué: fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen[...] sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles...(Gen. 1, 24-29 »

Cadascú haurà de traure les seues conclusions i, qui sap, si fer-se mirar algun comportament que frega la histèria. Posem les coses al seu lloc i no les capgirem. Donem-los un bon tracte als animals però no el mateix que a l’ésser humà. Única criatura a la qual podem anomenar filla de Déu.

PEP FERRER 

pepferrerlletres.blogspot.com

(Article publicat al número 617 de La Fulla de l'Olivar)

.

Adéu a El Punt Avui+

A les darreries del proppassat mes de desembre, el grup de

col·laboradors de El Punt Avui+ que escrivíem articles

d’opinió, a l’edició País Valencià, vam rebre la decebedora

notícia que teniu baix d’aquesta entradeta.

Per a mi ha suposat un mal acabament de l’any puix l’any

2008 en van convidar a participar del projecte de El Punt al País

Valencià i de seguida m’hi vaig apuntar.

Aleshores s’hi publicava en paper premsa, però aviat passà a la xarxa

i, com tots sabeu, posteriorment El Punt va absorbir l’Avui.

Des de la QUARTA TORRE, han estat set anys d’abocar el que

 de vegades penses que altres també sentiran, de crítiques, propostes 

i opinions fetes des del convenciment i la coherència.

El vici de la ploma, m’empeny a buscar alternatives.

En tindreu notícies!  

                   

                              

QUARTA TORRE     Pep Ferrer

 No és cap innocentada, ans al contrari

Ezequiel Castellano Moreno

La maleïda crisi ens obliga a prendre una determinació que Hermes Comunicacions ha procurat evadir sempre, però ara resulta impossible d'aturar.

Açò no és cap innocentada, encara que ho puga semblar. Em dol comunicar-te que el director general ens ha anunciat que es desmantella  gran part de l'estructura informativa del País Valencià, d'igual manera que es fa a altres territoris dels PPCC.

Així doncs, al nostre País tan sols es queda com a delegada la periodista Tere Rodríguez, responsable de la informació. La resta, es desmunta a partir del primer dia de gener.

El nou disseny de pàgina i la política informativa que a partir d'aquesta data, enceta EL PUNT AVUI, no preveu espais com els que fins ara hem ocupat.

Moltíssimes gràcies pel teu suport, la teua estima i la teua impagable col·laboració durant tot aquest temps. Ha estat un plaer compartir amb tu aquesta malaltia opinativa que en el cas del Punt-Avui País Valencià farà 20 anys l'abril pròxim.

Ja veus com malgrat el que diu Mariano, les coses no van gens bé al sector i bona mostra d'això és el tancament de la RTVV, l'apagada informativa de la TV3 i Catalunya Ràdio, el desmantellament de la

Delegació d'El País, la minvada considerable en redactors d'EL Mundo i els baixos índex de lectura que encara arrosseguem, a més de la manca de suport social que sempre hem patit en favor d'altres iniciatives.

Reste a la teua disposició d'ara endavant al correu electrònic.

Salut, força i endavant!!

Zequi Castellano                      29/12/2015

La "nadalenca" d'Antoni.

El nadal em va portar aquesta felicitació, que sols una colla de privilegiats vinculats al autor hem rebut, i us la mostre per tal que en gaudiu d'ella.

LLETRA DE RILKE A PAUL CLAUDEL, INÈDITA

                                                  (A Empar, per tant de París)

Demà és Nadal.

No ho sap Rodin, que jo us escric, monsieur,

Per demanar-vos que torneu Camille

Entre els seus marbres, a la llum de l’Illa

Que ella esculpia com si esculpís l’ànima,

Al Quai Bourbon, on el seu cor guardava

Una alba pura per sobre les golfes,

Un cim il·luminat d’entre les ombres

De boira i boulevards que s’arrosseguen,

Gossos sense amo, saltimbanquis coixos,

Arran de sòl i Sena.

De lluny estant, monsieur, mai no oiríeu

El vent de crit i fúria que udola a Ca N’August, rue de Varenne:

Com trenca els torsos més arcaics i els bronzes

Encara adolescents, com estrangula

Aurores en escòries i en ocasos,

I com l’argila se li tria en llaques

Com de tarquim i com de llebrosia.

No res podeu saber, de lluny estant, monsieur,

De com les mans i els besos,

Les catedrals de llavis i de còpules,

Que tant volien ser translucidesa

D’uns cors incendiats i perdurables refent-se n potestat i en destí cèlic,

Van a acabar desfets, a Montdevergues,

En la nit que els vindrà i en la pols trista

Arrapada pel temps, com l’alabastre,

De l’ànima i les flames de Rodin embogides, de Camille.

Acuiteu-vos, monsieur:

Regresseu de tan lluny, torneu de Notre Dame, baixeu al Sena,

Digneu-vos d’acudir al frenopàtic

I salveu Violaine, la rebutjada

Perquè havia besat el llebrós en la boca,

Perquè havia anunciat que, de la carn podrida,

Un dia naixerien epitelis i ales.

O, si més no, canteu-la.

Si us sentiu responsable de tot allò cridat a ser arcàngel.

                                              

                                                 ANTONI FERRER

                                                 (París i l’Eliana, VII de 1990 i XII-I de 2015-16)

Alaquàs cosmopolita

Sí, amics, el proppassat dia 28 i següents de desembre, Alaquàs va agafar un aire internacional i cosmopolita d'allò més jovenívol. Això venia donat pels més de dos-cents joves pelegrins, de l'Encontre Internacional de Taizé, que venien a hostatjar-se a les distintes cases que els havien obert les seues portes desinteressadament.

Atesa la diversitat de les procedències, el multilingüisme feia traure fum al Google translator, diccionaris, i tot tipus de sistemes de traducció així com, també, recórrer als poliglotes que ja tenia prevista l'organització local. Una nova i xicoteta Babel semblava la població.

Tot començà allà per les darreries del curs quan alguns alaquasers que sovintegen la coneguda comunitat francesa, i també han anat ja a diversos encontres internacionals, li van plantejar a la Parròquia de la Mare de Déu de l'Olivar la conveniència que s'hi afegira —la parròquia— al moviment d'acollida i també de participació en l'esmentat aplec que enguany tenia la seu a València.

La resposta va ser positiva i, en reprendre el curs es va preparar tot un desplegament logístic per aconseguir un nombrós grup de voluntariat i les persones o famílies que estarien disposades a compartir la seua casa amb aquells que el seu anhel de conéixer i conviure els ha portat fins ací.

Van formar un nombrós grup amb gent de la parròquia i els més vinculats a Taizé. Mesos de preparació, treballs i reunions a les quals, en una ocasió, es va comptar amb la presència del germà Christian de la comunitat ecumènica.

En principi el comité de l'organització internacional va assignar a la parròquia esmentada 100 joves. Posteriorment 150 (en aquest moment van convidar a la Parròquia de la Santa Creu que s'hi va afegir) i al remat són dos-cents i escaig els acollits.

La rebuda per al dia 28 s'organitza en equips amb les següents comeses:

Espera a peu de parada de l'autobús. Ací els voluntaris comproven, quan venen pelegrins en un autobús, que porten les acreditacions correctes, segellades i la seua destinació és la correcta o siga; Alaquàs. A continuació els acompanyen al Centre d'Acollida situat al col·legi parroquial Mare de Déu de l'Olivar II..

Equip, multilingüe, de recepció. Ara un equip de persones que dominaven diversos idiomes com ara, alemany, francés, anglés, ucraïnès, italià i polonés els hi donava la benvinguda. Els hi explicaven les distintes passeres que a continuació anaven a fer. Passar pel càtering, formar els grups, rebre l'assignació i finalment anar a la casa on han de pernoctar.

Equip de càtering. Aquesta colla de gent ha preparat —amb molta estima i dedicació— tot un assortiment de coques, rotllets, pastissos, entrepans i beguda que ofereixen als qui van arribant i estan afamats.

Formació de grups. Aquests es fan, per tal de participar en els posteriors debats i reflexions locals.

Assignació. Del lloc d'acollida familiar, i també se'ls hi lliura un plànol del poble.

Comprovació i distribució. Dels pelegrins a les famílies que estan en el lloc d'arribada. A altres se'ls telefonava o algun voluntari els acompanyava a la seua destinació.

Els joves en arribar a les casses, deixaven les seues coses, s'endreçaven i marxaven cap a València a començar les activitats de grups, oracions i també els facilitaven el sopar. En finir la diada, cadascú a la seua casa on –si podien!– raonaven o contaven alguna cosa.

L'endemà al matí a desdejunar –que posa la casa on es troben–, a les 8'30 pregàries en la parròquia, a continuació reunió de treball. En acabar aquesta cap a València, on, de nou eren abastits de les menges i materials necessaris per fer les tasques previstes la resta del dia

Podem assegurar que la il·lusió i les ganes, per tal que els pelegrins s'hi senten acollits i estimats, han estat el tarannà que ha marcat tots els esforços i treballs. Treballs que, un nombrós grup de voluntariat d'Alaquàs han posat a l'abast d'aquest projecte tan encisador que porta l'esperit de Taizé.

pepferrerlletres.blogspot.com

Joves de Taizé a l'exterior de la parròquia de la Mare de Déu de l'Olivar. FOTO: Presen Sena

Publicat amb el títol "El tsunami Taizé arriba a Alaquàs" a EL PUNT - QUARTA TORRE - 31 desembre 2015