LLETRA DE RILKE A PAUL CLAUDEL, INÈDITA
Demà
és Nadal.
No
ho sap Rodin, que jo us escric, monsieur,
Per
demanar-vos que torneu Camille
Entre
els seus marbres, a la llum de l’Illa
Que
ella esculpia com si esculpís l’ànima,
Al
Quai Bourbon, on el seu cor guardava
Una
alba pura per sobre les golfes,
Un
cim il·luminat d’entre les ombres
De
boira i boulevards que s’arrosseguen,
Gossos
sense amo, saltimbanquis coixos,
Arran
de sòl i Sena.
De
lluny estant, monsieur, mai no oiríeu
El
vent de crit i fúria que udola a Ca N’August, rue de Varenne:
Com
trenca els torsos més arcaics i els bronzes
Encara
adolescents, com estrangula
Aurores
en escòries i en ocasos,
I
com l’argila se li tria en llaques
Com
de tarquim i com de llebrosia.
No
res podeu saber, de lluny estant, monsieur,
De
com les mans i els besos,
Les
catedrals de llavis i de còpules,
Que
tant volien ser translucidesa
D’uns
cors incendiats i perdurables refent-se n potestat i en destí cèlic,
Van
a acabar desfets, a Montdevergues,
En
la nit que els vindrà i en la pols trista
Arrapada
pel temps, com l’alabastre,
De
l’ànima i les flames de Rodin embogides, de Camille.
Acuiteu-vos,
monsieur:
Regresseu
de tan lluny, torneu de Notre Dame, baixeu al Sena,
Digneu-vos
d’acudir al frenopàtic
I
salveu Violaine, la rebutjada
Perquè
havia besat el llebrós en la boca,
Perquè
havia anunciat que, de la carn podrida,
Un
dia naixerien epitelis i ales.
O,
si més no, canteu-la.
Si
us sentiu responsable de tot allò cridat a ser arcàngel.
ANTONI FERRER
(París i l’Eliana, VII de 1990 i XII-I de
2015-16)
Quin nivell
ResponElimina